Quan algú a qui estimem desenvolupa una addicció, la reacció més natural del món és intentar ajudar-lo. Ens hi desvivim, renunciem al nostre temps, busquem solucions a qualsevol hora i aguantem el que faci falta amb tal que se'n surti. És amor, sens dubte. Però de vegades aquest amor, sostingut durant mesos o anys i sense suport, es transforma en alguna cosa que ens consumeix i que, paradoxalment, pot acabar sostenint la mateixa addicció. A això en diem codependència.
Aquest article està pensat especialment per a mares, pares, parelles, fills i germans que senten que la seva vida gira per complet al voltant de la persona que consumeix. Si et reconeixes en aquesta descripció, no estàs fent res malament ni ets culpable de res. Simplement has estat carregant durant massa temps un pes que no es pot portar en solitari. Entendre què és la codependència és el primer pas per tornar a respirar, i també per ajudar de veritat.
Què és la codependència en el context d'una addicció
La codependència és un patró de relació en què una persona organitza la seva vida emocional en funció d'una altra que té un problema, en aquest cas una addicció. El familiar deixa de viure la seva pròpia vida per viure la de l'altre: les seves emocions depenen de si avui ha consumit o no, de si està de bon humor, de si ha tornat a casa. La calma pròpia queda hipotecada al comportament aliè.
No és una debilitat de caràcter ni una malaltia que es tria. Apareix a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, com a resposta lògica a una situació que es torna cada cop més difícil. Quan convivim amb una addicció, el caos i la incertesa són constants, i el familiar intenta posar ordre de l'única manera que sap: controlant-ho tot, anticipant-se a cada problema, tapant cada forat. El problema és que aquest esforç, mantingut en el temps, acaba esgotant i esborrant la persona que ajuda.
Com apareix: quan la teva vida gira al voltant de la seva
La codependència s'instal·la de manera silenciosa. Al principi són gestos puntuals: una trucada per saber si ha arribat bé, una excusa davant la família, uns diners deixats. Amb el temps, aquests gestos es converteixen en l'eix del teu dia a dia. Penses en la persona addicta en despertar-te i en anar a dormir. Revises el mòbil buscant senyals. Cancel·les plans propis per si et necessita. Deixes de veure els teus amics perquè et fa vergonya o perquè no tens energia.
A poc a poc les teves pròpies necessitats desapareixen del mapa. La teva salut, el teu descans, les teves aficions, la teva feina i fins i tot altres relacions importants queden en segon pla. Vius en alerta permanent, com qui camina sobre una corda fluixa, i la sensació que tot depèn de tu es torna constant. Aquest és el terreny on la codependència creix.
El facilitador: conductes que sense voler sostenen l'addicció
En el món de les addiccions es parla del facilitador, o enabler en anglès. És la persona que, amb la millor intenció i des de l'amor, fa conductes que sense voler permeten que l'addicció continuï. No és un dolent ni un còmplice: és algú que intenta protegir qui estima i que, en fer-ho, retira les conseqüències naturals del consum i facilita que aquest tiri endavant.
La clau és aquí: l'addicció té conseqüències, i quan aquestes conseqüències no arriben perquè algú les amorteix sempre, la persona que consumeix no arriba a tocar el terra que de vegades necessita per plantejar-se un canvi. El facilitador, sense saber-ho, es converteix en un matalàs que evita aquest aterratge.
- Encobrir el consum o posar excuses davant la família, la feina o els amics per tapar el que passa.
- Pagar deutes, multes o despeses derivades del consum una vegada i una altra.
- Justificar els comportaments: 'és que ha tingut un mal dia', 'no és per a tant', 'ja canviarà'.
- Assumir les responsabilitats de l'altre: les seves tasques, les seves obligacions, els seus compromisos.
- Mentir per ell o per ella per evitar conflictes o perquè no tingui problemes.
- Cedir davant amenaces o xantatges emocionals per evitar una discussió o una crisi.
Reconèixer aquestes conductes no busca culpabilitzar ningú. Qualsevol persona que n'estima una altra les faria. Es tracta de prendre consciència que ajudar d'aquesta manera, encara que neixi del carinyo més sincer, no sempre ajuda, i de vegades manté el problema al seu lloc.
Senyals que pots estar en una relació codependent
No sempre és fàcil veure-ho des de dins, perquè la codependència es disfressa de responsabilitat, de sacrifici i d'amor. Tot i així, hi ha senyals que convé mirar amb honestedat. Si diverses et resulten familiars, pot ser un bon moment per demanar suport.
- El teu estat d'ànim depèn per complet de com estigui la persona addicta aquell dia.
- Sents que ets responsable de les seves decisions i que ho aconsegueixi deixar.
- Et costa moltíssim dir que no, i quan ho dius t'envaeix la culpa.
- Has abandonat les teves aficions, amistats i cura personal per dedicar-te a ell o ella.
- Vius en un estat de preocupació i vigilància constant.
- Penses que si tu t'apartes o et cuides, tot s'ensorrarà.
- La teva autoestima està molt lligada al que aconsegueixes o no aconsegueixes per l'altre.
El desgast emocional de qui acompanya
Conviure de prop amb una addicció passa una factura enorme a qui acompanya. L'esgotament no és només físic per les nits sense dormir o les crisis inesperades, és sobretot emocional. L'ansietat es torna una companya habitual, apareixen l'insomni, la tristesa sostinguda, la irritabilitat i una sensació d'estar sempre al límit. Molts familiars desenvolupen símptomes d'ansietat o de depressió, i no és estrany.
A aquest desgast s'hi suma un còctel d'emocions difícils de gestionar: culpa per no fer prou, ràbia per la situació, vergonya davant els altres, por del que pugui passar i una profunda soledat, perquè el problema moltes vegades es viu en silenci i d'amagat. És fonamental entendre una cosa: tu també estàs patint, i el teu patiment importa. No és egoisme reconèixer-ho, és salut.
Per què ajudar malament pot perpetuar el problema
Aquí hi ha una de les idees més difícils d'assumir i, alhora, més alliberadores. Quan ajudem amortint sempre les conseqüències, resolent cada problema i sostenint la vida de l'altre sobre les nostres espatlles, és possible que estiguem retardant el moment en què aquella persona decideixi demanar ajuda. Si mai sent el pes real de la seva situació, perquè sempre hi ha algú que el carrega per ella, és més difícil que senti la necessitat de canviar.
Això no significa abandonar ni castigar. Significa deixar de fer per l'altra persona el que li correspon a ella, i permetre que assumeixi les conseqüències de les seves pròpies decisions. És un canvi profund i difícil, que gairebé mai es pot fer d'un dia per l'altre ni en solitari, però que sol ser un punt d'inflexió tant per al familiar com per a la persona que consumeix.
Posar límits sans i tenir cura d'un mateix
Posar límits no és deixar d'estimar, ni castigar, ni tancar la porta. Un límit sa és una forma d'amor amb respecte propi: és dir amb claredat fins on pots arribar i quines coses ja no faràs. Per exemple, deixar de pagar deutes derivats del consum, no mentir per l'altra persona, o no permetre certs comportaments a casa. Els límits protegeixen la relació i també et protegeixen a tu.
De la mateixa manera, l'autocura no és un luxe ni una frivolitat, és una necessitat. Tornar a dormir bé, reprendre les teves relacions i aficions, cuidar la teva salut, demanar ajuda professional per a tu mateix. Tot això et retorna la força que necessites, precisament per poder acompanyar millor. El missatge central és aquest: tenir cura d'un mateix no és abandonar l'altre. És, moltes vegades, la forma més honesta i sostenible d'estar al seu costat.
La família també necessita suport
L'addicció no és un problema individual, és un problema que afecta tot el sistema familiar, i per això la recuperació tampoc pot recaure només sobre la persona que consumeix. La família necessita el seu propi espai de suport: entendre què està passant, aprendre a comunicar-se d'una altra manera, deixar anar la culpa, recuperar l'equilibri i deixar de sostenir conductes que fan mal sense voler.
La teràpia familiar i els grups de suport compleixen justament aquesta funció. En ells, els familiars descobreixen que no estan sols, que el que senten és comprensible i compartit per moltes altres persones, i que existeixen maneres més sanes d'ajudar. Sovint, quan la família comença a sanar i a posar límits amb carinyo, s'obre també una porta perquè la persona addicta faci el pas cap al tractament.
Si necessites ajuda, no ho has de fer sola ni sol
Si t'has reconegut en moltes d'aquestes línies, vull que t'enduguis una idea per damunt de totes: ajudar un familiar amb una addicció no t'hauria de costar la teva pròpia vida. Demanar suport per a tu no és rendir-te ni fallar a ningú. És tenir cura de la persona que més et necessita també a tu, i és, sovint, el que fa possible una recuperació real per a tota la família.
A Eines Centre d'Addiccions acompanyem tant les persones que pateixen una addicció com les seves famílies. Entenem el desgast, la culpa i l'esgotament de qui fa anys que ho sosté tot, i oferim un espai perquè la família també trobi alleujament, orientació i eines. Treballem a Sant Cugat del Vallès, Osona i Navàs, i estarem encantats d'escoltar-te sense judicis. Ens pots trucar al 653 88 46 30 i fer el primer pas, per la persona que estimes i també per tu.
