Hi ha una pregunta que apareix una vegada i una altra a la nostra consulta de Sant Cugat: com s'ajuda algú a deixar el consum quan aquesta persona encara no està segura de voler deixar-lo? La resposta no passa per convèncer ningú a base d'arguments ni per espantar amb les conseqüències. Passa, en bona mesura, per un estil d'acompanyament que fa dècades que demostra la seva utilitat: l'entrevista motivacional. Si t'interessa entendre l'entrevista motivacional en addiccions, aquest article intenta explicar-la amb claredat i sense tecnicismes buits, perquè entendre-la canvia la manera d'acompanyar algú que vol canviar.
Què és l'entrevista motivacional
L'entrevista motivacional és una manera de conversar amb la persona, centrada en ella, pensada per ajudar-la a resoldre l'ambivalència i a despertar la seva pròpia motivació per al canvi. Aquesta és la idea clau: la motivació no s'injecta des de fora, es fa aflorar des de dins. El terapeuta no actua com algú que sap el que l'altre ha de fer i l'hi repeteix fins que cedeixi. Actua més aviat com un acompanyant que escolta, que pregunta bé i que ajuda la persona a ordenar el que ja sent, moltes vegades de manera confusa o contradictòria.
Convé desfer un malèntes freqüent. L'entrevista motivacional no és una tècnica per manipular algú cap on el professional vol portar-lo. Tampoc és ser tou o deixar passar tot. És una manera de treballar que respecta que la decisió última pertany a la persona, i que precisament per respectar-la aconsegueix, sovint, que aquesta persona es mogui. Sembla paradòxic, però qui se sent lliure per decidir sol decidir millor que qui se sent pressionat.
L'ambivalència: "vull i no vull deixar-ho"
Gairebé ningú no arriba a tractament amb una decisió neta i ferma. L'habitual és l'ambivalència davant del consum: una part de la persona vol deixar-ho perquè veu el mal que li fa, i una altra part es resisteix perquè el consum li aporta alguna cosa, encara que sigui alleujament momentàni, desconnexió o compania. Les dues veus conviuen. "Sé que m'està destrossant, però és l'únic que em calma a la nit." Aquesta frase, o alguna de semblant, l'hem escoltada moltes vegades.
L'ambivalència no és falta de voluntat ni un defecte de caràcter. És l'estat natural d'algú atrapat entre el malestar que li produeix el consum i la funció que aquest consum compleix en la seva vida. Entendre això canvia completament la manera d'ajudar. Si interpretem el dubte com a tossuderia o com a negació, tendirem a empènyer. I empènyer, amb qui ja està dividit per dins, sol sortir malament.
Aquí apareix una cosa que la pràctica clínica confirma cada dia: quan algú se sent confrontat o pressionat, el més probable és que defensi la part de si mateix que no vol canviar. És gairebé un reflex humà. Si jo insisteixo en totes les raons per deixar-ho, la persona, per mantenir el seu equilibri intern, comença a enumerar les raons per continuar. Acabem discutint, i en aquesta discussió la persona s'escolta a si mateixa defensant el consum. L'efecte és el contrari del que buscàvem.
L'esperit de l'entrevista motivacional
Per sota de les tècniques hi ha una actitud, el que se sol anomenar l'esperit d'aquest enfocament. Sense aquesta actitud, les preguntes i les frases es queden en pura fórmula. Aquesta actitud es recolza en diversos pilars que a la consulta funcionen de manera entrellaçada.
El primer és la col·laboració. El professional i la persona treballen colze a colze, no l'un per sobre de l'altre. No es tracta d'un expert que dictamina i un pacient que obeeix, sinó de dues persones explorant juntes una situació complicada. El segon és l'empatia genuïna: l'esforç real per entendre com veu les coses l'altra persona, des de dins de la seva experiència, sense jutjar-la pel camí que ha recorregut.
El tercer és el respecte a l'autonomia. La persona té dret a prendre les seves pròpies decisions, inclosa la de no canviar encara. Reconèixer això en veu alta, lluny d'enfonsar el procés, sol alleujar-lo: quan algú deixa de sentir que s'ha de defensar, s'obre. I el quart és ajudar que aflorin els motius propis. No els motius del terapeuta, ni els de la família, sinó els que la persona troba dins seu. Són aquests, i no els nostres, els que de debò sostenen un canvi en el temps.
Hi ha un hàbit que convé desactivar, i que en la literatura es coneix com el reflex de correcció. És aquesta tendència tan humana, i tan forta en qui ajuda, a corregir immediatament el que veiem malament, a donar la solució, a explicar per què la persona s'equivoca. El reflex neix d'un bon desig, però amb algú ambivalent sol ser contraproduent, perquè el col·loca en el paper de defensar allò que en el fons vol deixar.
Com es veu l'entrevista motivacional a la pràctica
Sobre el paper això pot sonar abstracte, així que val la pena baixar-ho a la consulta. A la pràctica, l'entrevista motivacional es recolza en unes eines concretes que qualsevol que ens hagi visitat reconeixerà, encara que no sabés que tenien nom.
L'escolta reflexiva és segurament la més important. Consisteix a tornar a la persona, amb les nostres paraules, el que hem entès del que ens diu, no per repetir com un lloro sinó per mostrar que l'hem compresa i per ajudar-la a escoltar-se. Quan algú diu "últimament bec més del que m'agradaria", una resposta reflexiva no és "doncs has de parar", sinó una cosa com "notes que se t'està escapant de les mans i això et preocupa". Aquesta petita diferència obre la conversa en lloc de tancar-la.
Les preguntes obertes compleixen una funció semblant. En lloc de preguntes que es responen amb un sí o un no, convidem la persona a explorar: "Què és el que més et preocupa de com estàs ara?", "Com seria la teva vida si això no hi fos al mig?". Són preguntes que no tenen parany ni resposta esperada; serveixen perquè la persona pensi en veu alta i, moltes vegades, arribi sola a conclusions que no hauria acceptat si les hi haguéssim dit nosaltres.
Un element central és reforçar el discurs de canvi. Al llarg d'una conversa, la persona sol deixar anar frases que apunten cap al canvi, encara que siguin tímides: "m'agradaria dormir sense necessitar res", "la meva filla em va dir una cosa que em va deixar pensant". Aquestes frases són or. La feina del terapeuta és detectar-les, donar-los espai, demanar que es desenvolupin, en lloc de deixar-les passar per continuar amb el sermó. Com més s'escolta la persona parlant a favor del canvi, més seu es torna aquest canvi.
El balanç de pros i contres és una altra eina útil, sempre que es faci sense trampa. No es tracta de fer una llista manipulada en què els desavantatges del consum pesin més per força. Es tracta d'explorar amb honestedat què aporta a la persona el consum i què li treu, perquè només quan tots dos costats són sobre la taula la persona pot pensar amb llibertat. Reconèixer en veu alta que el consum "també serveix per a alguna cosa" no és rendir-se; és el punt de partida honest des del qual començar a buscar altres maneres de cobrir aquesta necessitat.
I hi ha el suport a l'autoeficàcia, que és la confiança de la persona que el canvi és possible per a ella. Moltes persones arriben convenç udes que no poden, de vegades després d'intents fallits que viuen com a fracassos definitius. Ajudar-les a recordar moments en què sí que van aconseguir coses difícils, a reconèixer els seus propis recursos, a veure cada recaïguda com a informació i no com a sentència, forma part essencial de la feina. Sense aquesta confiança, la motivació es queda en desig.
Un exemple de consulta
Pensem en algú que ve pressionat per la seva parella, dient d'entrada que "no és per tant". Un abordatge confrontatiu insistiria a demostrar-li que sí que és per tant, amb la qual cosa la persona es tancaria encara més. Des de l'entrevista motivacional, en canvi, no discutim aquesta afirmació. Preguntem què l'ha portat, què opina la seva parella i què en pensa ell d'aquesta preocupació. Escoltem sense corregir. En algun moment, gairebé sempre, apareix una esquerda: "bé, potser últimament sí que se m'ha escapat una mica de la mà". Aquesta esquerda és el principi. No la forcem; l'acompanyem. La diferència entre discutir i acompanyar pot ser la diferència entre que aquesta persona torni o no torni.
Per què encaixa tan bé al principi
L'entrevista motivacional resulta especialment valuosa a les primeres fases, i amb qui encara no ha decidit canviar. Quan algú ja ha pres la decisió ferma de deixar-ho i el que necessita són eines pràctiques, la feina s'orienta d'una altra manera. Però al principi, quan el que domina és el dubte, pretendre saltar directament als plans d'acció sol ser un error: la persona encara no ha resolt el "vull jo això?", i sense aquest pas, qualsevol pla es construeix sobre sorra.
Això no vol dir que l'entrevista motivacional sigui un enfocament aïllat ni que substitueixi altres tractaments. Al contrari, es combina molt bé amb la teràpia cognitivoconductual, que aporta estratègies concretes per gestionar el desig de consumir, identificar situacions de risc i construir alternatives. Dit de manera senzilla: l'entrevista motivacional ajuda la persona a voler canviar, i la teràpia cognitivoconductual li dona eines per aconseguir-ho. No competeixen, es complementen. I en molts casos el treball amb la família tanca el triangle, perquè l'entorn influeix enormement que un canvi se sostingui o s'ensorri.
Què poden fer els familiars
A les famílies els diem una cosa que al principi costa acceptar: moltes vegades, com més es pressiona, pitjor. Les persones que estimen algú atrapat en una addicció solen caure, amb tota la bona intenció del món, en els sermons, els ultimàtums i els retrets. És comprensible, neix de la por i del cansament. Però l'efecte, com a la consulta, tendeix a ser el contrari: la persona es defensa, es tanca o s'allunya.
Inspirant-se en l'esperit de l'entrevista motivacional, un familiar pot fer algunes coses diferents. Escoltar de debò, sense tenir ja preparada la resposta. Evitar els ultimàtums que no es compliran, perquè cada ultimàtum incomplert resta credibilitat. Expressar la preocupació des del propi sentir, amb un "em preocupa com et veig" en lloc d'un "has de deixar-ho ja". No convertir cada conversa en un judici. Reconèixer i sostenir qualsevol petit pas en la bona direcció.
- Escoltar sense interrompre ni preparar la rèplica mentre l'altre parla.
- Parlar des del "jo" ("em preocupa", "em fa mal") i no des del "tu" acusador.
- Evitar ultimàtums i amenaces que després no es compleixen.
- Reconèixer qualsevol avçanç, per petit que sembli.
Res d'això converteix un familiar en terapeuta, ni ha de carregar sobre les seves espatlles tota la responsabilitat. L'entorn no cura una addicció, però pot fer el camí més transitable o més costerut. Per això, en molts processos, acompanyem també la família: perquè la llar deixi de ser un camp de batalla i comenci a ser un suport.
L'abordatge a Centre Eines
A Centre Eines treballem com a centre ambulatori de tractament d'addiccions a Sant Cugat del Vallès, cosa que significa que la persona manté la seva vida, la seva feina i els seus víncles mentre fa el tractament. No desapareix del món per tractar-se; aprèn a ser al món d'una altra manera. Aquesta continuïtat amb la vida real és, per a moltes persones, un valor en si mateix.
El Model EINES integra aquest estil d'acompanyament dins d'un treball més ampli i personalitzat. L'entrevista motivacional ens ajuda a trobar-nos amb la persona en el punt en què realment és, no en el que a nosaltres ens agradaria que fos. A partir d'aquí, combinem la motivació amb eines terapèutiques concretes i, quan té sentit, amb l'acompanyament a la família. Tot això en un marc humà i confidencial, perquè sabem que demanar ajuda amb una addicció costa, i que la discreció no és un luxe sinó una condició perquè algú s'atreveixi a fer el pas.
Aquest primer pas pot ser simplement una primera valoració, sense compromis, per conèixer-nos i veure junts la situació. De vegades n'hi ha prou amb seure a parlar amb algú que escolta sense jutjar perquè l'ambivalència comenci a moure's. No cal arribar amb la decisió presa; cal, tot just, estar disposat a mirar.
Per acabar
Canviar una relació amb el consum rarament és un acte de força de voluntat sobtat. Sol ser un procés, amb avanços i retrocessos, en què la motivació pròpia va guanyant terreny al dubte. L'entrevista motivacional no promet miracles ni dreceres: ofereix una manera d'acompanyar que respecta la persona i confia en la seva capacitat de decidir. Si ets en aquell punt en què una part de tu vol deixar-ho i una altra encara no, això no és un obstacle insalvable; és exactament el lloc des del qual comença la feina. I no has de recórrer-lo en solitud.



